L’autovia A-7 és un dels projectes fantasma que no s’han acabat de materialitzar mai a les Terres de l’Ebre, després de més de 20 anys de tramitació i silenci. El greuge agafa una dimensió especial perquè persistix en les males comunicacions d’un territori de cruïlla i perquè la mateixa carretera A-7 té construïts centenars de quilòmetres des d’Algesires fins a Barcelona i, en canvi, no té ni un quilòmetre projectat o fet al Baix Ebre i al Montsià. De fet, este tram no està contemplat ni a curt ni a mitjà termini en cap full de ruta.
Els motius són molts i alguns se poden trobar en la incapacitat dels agents socioeconòmics i polítics del territori per a posar-se d’acord internament i tindre, així, més força a l’hora de reclamar inversions als governs d’instàncies superiors. Les diferències inicials respecte al traçat se van dissoldre parcialment entre el 2005 i el 2006, però després han continuat havent-hi veus discordants, que per exemple donaven cobertura a les aspiracions legítimes de la gent dels nuclis de Campredó però que, a la vegada, haurien contribuït a refredar la urgència del tram ebrenc de l’autovia. A l’Estat, condicionat per una crisi històrica de l’obra pública, potser ja li anava bé que al territori no hi hagués una única reclamació.
Amb la previsió d’una autopista gratuïta, un sector de la societat va transigir i va pensar, reforçant la inacció de Madrid, que l’autovia potser no seria necessària a les Terres de l’Ebre. Vist amb perspectiva, va ser un error que caldria corregir, perquè donaria oportunitats a l’interior del territori i perquè està per veure si el tercer carril de l’autopista és una solució suficient al col·lapse del trànsit.
